Supervisió 4: El desgast emocional dels professionals en el treball. Burnout

Per desgràcia, un fenomen comú a l’equip d’un centre residencial o un centre d’acolliment i altres institucions d’ajuda és la síndrome d’esgotament o cremat. Es caracteritza per un desgast de la persona o per un esgotament causat per l’excessiva demanda d’energies, de fortalesa o de recursos i pot ser causa de trastorns psicològics greus, de l’abandó de la professió o del camp de treball. Són habituals les baixes laborals atribuïbles l ‘ estrès o depressió que no obstant això tenen el seu origen en un desgast emocional o algun fet traumàtic (agressió d’un resident, per exemple).

 

Freudenberg defineix el burnout com “un estat de fatiga o frustració que apareix com resultat de la devoció a una causa, a un estil de vida o a una relació que no produeix les recompenses esperades” (Freudenberg, 1974) No es tracta d’esgotament per excés de treball, és a dir, no és una cosa que pugui guarir-se prenent unes vacances. No es tracta només de cansament, sinó que és una espècie d’erosió “de l’esperit”, que implica una pèrdua de la fe en l’empresa d’ajudar als altres. Apareixen senyals com el sentiment de fatiga, molèsties físiques, mals de cap, trastorns gastrointestinals, falta de somni o dificultat a dormir, pèrdua de pes i respiració tallada (Freudenberg, 1974). El procés d’una persona cremada sofreix un canvi. S’irrita amb facilitat i es va tornant paranoica; assumeix  molts riscos o es torna rígid com resultat del desgast. Per a una persona exhausta, el canvi resulta amenaçador. Altres indicis d’aquest fenomen són el desenvolupament d’una actitud cínica, vagar pertot arreu, perdre el temps i fer menys treball.
El desgast es veu facilitat per dificultats originades pels propis professionals com per exemple, deficient formació, falta d’interès i escassa motivació. Poden apareixen actituds poc adequades i gens receptives com són actituds passives, d’inhibició, derivativa, paternalistai compassiva o repressiva i de rebot amb desconfiança mútua. El burnout (cansament emocional, pèrdua de empatia, baix rendiment), s’associa amb baixa satisfacció professional, por a cometre errors, escassesa de recursos extraprofesionals, menor preparació, juntament amb demandes i expectatives excessives (Ochoa 1997).
L’obligació de realitzar moltes funcions i de relacionar-se simultàniament amb els residents, altres professionals i la comunitat, al costat de la pressió a la qual estan sotmesos és una de les causes del “cremar-se”.
 
La intervenció amb els infants, adolescents i les seves famílies han de ser vistos, com un sistema de canvi continu on sempre és desitjable la innovació i on existeix el perill de “l’ancoratge” del model pel cansament del personal, així com per la necessitat de complir infinitat de respostes dintre d’un sistema ampli. La resposta ha de donar-se dintre d’una xarxa d’intervenció social. I ha d’estar oberta a realitzar els canvis adaptatius oportuns a cada moment. A més, és necessària una supervisió als membres de l’equip que ajudi a rescatar-los d’una forma de sofriment humà, que en la mesura que no trobi alleugeriment, impregna de decepció i pessimisme a les institucions desencadenant mecanismes defensius intensos en educands, familiars i equip que contribueixen al malestar. 
 
Cuidar-se un mateix en l’equip i la institució

La cura és una responsabilitat personal de cada professional i ha d’assumir-lo com a tal. És molt important la visualització d’un mateix com professional de risc i el desenvolupament de factors protectors. Sol ser habitual en els professionals dedicats a l’atenció un sentiment de omnipotència, un “puc amb tot” i mecanismes de defensa com la negació, posant en l’altre la capacitat de deteriorar-se. En ocasions la por a no ser vist com a competent davant la complexitat de la problemàtica present i les inseguretats a “no ser un bon professional” poden dur a ocultar fets traumàtics que puguin estar succeint en el treball.

El treball en contacte directe ens duu a desenvolupar el concepte de risc que és el primer pas per a la cura: reconèixer-se com professionals i com equips en risc i dedicar recursos al desenvolupament d’estratègies que permetin esmorteir l’efecte nociu i contaminant que té el treball. És necessari generar condicions “curoses” i protectores per al treball dels equips. Per a Aróni Plans (2004) és prioritari abordar aquest tema en professionals d’ajuda, que estan permanentment orientats cap a les necessitats d’uns altres i suposa un canvi per a dirigir la mirada cap a un mateix i cap als grups de treball, que són l’eina fonamental en les relacions d’ajuda. La majoria dels equips i instruments de precisió no només tenen establert un manteniment periòdic sinó que estan a càrrec de personal tècnic especialitzat que detecta el més mínim error en el seu funcionament. Mentre més valuoses són les maquinàries, major és la inversió en la seva cura i manteniment. A això es refereix la responsabilitat per l’autocura: demanar unes condicions de treball que no impliquin ser tractats com professionals d’un sol ús i que siguin acords a la delicada tasca encomanada. 

 
SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE
PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D’EDUVIC SCCL
Oct 31

0 responses on "Supervisió 4: El desgast emocional dels professionals en el treball. Burnout"

Leave a Message

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

X