Hipòtesis relacionals en el treball terapèutic amb famílies

Enumero els elements clau que fan de les hipòtesis relacionals una eina útil pel treball terapèutic amb famílies:

a) Funcionen a mode de fulla de ruta per a la intervenció. No necessàriament han de ser exactes, ni vàlides des del principi . El procés terapèutic és en sí mateix un procés de validació o refutació d’hipòtesis. El criteri de pertinença s’avalua sobre la base de les retroalimentacions, és a dir, les respostes que donen els membres a les intervencions plantejades.
b) Les hipòtesis permeten dissenyar intervencions que, alhora, permeten descobrir la informació crucial per continuar avançant en la direcció del canvi (Papp, 1990).
c) S’esdevé un procés successiu d’avaluació/valoració i intervenció, s’influeixen mútuament, conformen un procés cíclic.
d) La intervenció sistèmica és, des d’aquest punt de vista, una investigació dinàmica basada en la validació d’hipòtesis relacionals en la qual hi participen tots els membres del sistema terapèutic (família + terapeuta). Tot i que depenent del model terapèutic, les hipòtesis s’expliciten més o menys. Més, en teràpia familiar estructural i, menys, en teràpia breu estratègica).
e) El procés de construcció d’hipòtesis segueix un ordre successiu de l’aprofundiment i coneixença del model d’interacció, de l’estructura i del funcionament del sistema. Primer, es formulen les hipòtesis relacionals inicials, després les hipòtesis relacionals sobre el funcionament familiar i finalment les hipòtesis relacionals sobre el símptoma. Tot i així, a la pràctica, el procés és més entrellaçat i es solapen des d’un bon començament els tres nivells.
f) Recollir la informació rellevant inicial per a formular les hipòtesis inicials permet que la família prengui consciència de certes connexions relacionals, “veure la seva realitat d’una altra manera”. Es reestructura la situació problema fent visible una perspectiva inicialment invisible pels membres del sistema (justament per ser-ne part constitutiva).
g) Permeten mantenir una distància emocional al terapeuta que evita entrar en el joc relacional de la família.

…en relació a les hipòtesis inicials…

Les hipòtesis inicials es formulen a partir de la informació que facilita el derivant que, a vegades, conté hipòtesis, supòsits i judicis formulats des de la pròpia perspectiva teòrica. És important poder rebre-les mantenint un criteri crític que eviti donar-les per vàlides abans de conèixer a la família.
Pel que fa a la demanda, em sembla rellevant conèixer qui és que la formula, ja que és necessari conèixer si la voluntat d’anar a teràpia es deu a la pròpia voluntat o a exigències dels derivants. També em sembla interessant, la diferenciació entre demanda explícita i implícita. L’explícita acostuma a plantejar el problema en termes de causalitat lineal i assenyala a un membre com a objecte de la teràpia; la implícita sovint és més oculta i té a veure amb el joc relacional dels membres que conformen el sistema.

Tanmateix, l’element que em sembla més rellevant és justament la relació entre símptoma/problema i sistema. I, més concretament, en la línea de Papp i Haley formular les hipòtesis a partir de la pregunta: quina funció té el símptoma en el sistema familiar? Qui en surt beneficiat?…

Per exemple (continua als dos altres apartats): família González, quatre fills, de 14,17,19 i 20 anys, família monoparental. En el formulari de derivació s’informa que cinc fills ja s’han emancipat. S’assenyala com a pacient la filla de 17 anys. Es vol derivar a consulta per l’escola per causa de les baixes qualificacions i problemes de relació amb els iguals. La demanda la fa la tutora. La mare l’accepta tot i que no la sol•licita explícitament. La hipòtesis de l’escola: té una manca d’habilitats socials. La hipòtesis inicial del terapeuta: presenta dificultats per a separar-se, per iniciar el procés de construcció d’una vida més independent (adolescència)…

…en relació al funcionament familiar…

Els elements que destacaria a partir dels quals elaborar les hipòtesis familiars són:
Conjugalitat i parentalitat. Els dos eixos de funcions familiars establerts per Juan Luis Linares: conjugalitat harmònica/disarmònica; parentalitat conservada/deteriorada
Regles i patrons relacionals i Sistemes de creences de la família nuclear i la d’origen. Observant l’estructura familiaer podem anar validant o refutant les hipòtesis inicials per afinar les hipòtesis de funcionament familiar. M’interessa la idea en particular de que és justament a través d’indagar les normes i les regles, les implícites, que trobem la via per accedir a les creences que configuren els mites familiars.

Exemple: després de la primera sessió el terapeuta veu que ha de reconsiderar completament la seva hipòtesis ja que la filla desenvolupa clarament el rol de cap d’una família gran i desorganitzada, ha d’assumir les funcions que no pot/vol assumir una mare distant i deprimida. Hipòtesis de filla parentalitzada.

…en relació al símptoma…

Els elements que destacaria a partir dels quals elaborar les hipòtesis sobre el símptoma són:
A part de la funció del símptoma en el sistema familiar (ja l’he esmentat), em sembla important indagar quines són les pautes relacionals en el manteniment del símptoma. És a dir aquells comportaments, comunicacions, pautes, etc. que mantenen l’homeòstasi del sistema. Sovint, els membres de la família fan coses per resoldre el problema (solucions intentades) que van paradoxalment en la línia d’augmentar la rigidesa del sistema i en agreujar la situació (canvi 1).

M’interessa també la qüestió del dilema del canvi. No tant com a element per a formular hipòtesis sinó com a reflexió sobre la tasca terapèutica, dilema ètic. Tot i que el discurs habitual es basa en remarcar la importància de promoure canvis, en ajudar a conferir noves estructures al sistema més funcionals, més harmòniques, el terapeuta es pot trobar en el dilema de no estar segur en alguns casos particulars que la seva intervenció reporti un major benestar sinó, al contrari, que ajudi a tornar el sistema més caòtic, més disfuncional, que agreugi els conflictes. Suposo que amb l’experiència, un es torna més sensible a l’hora de detectar fàcilment quan és millor aturar la intervenció.

Exemple: la hipòtesis plantejada sobre el símptoma es rededefineix de la següent manera: les múltiples obligacions de la filla a casa, com a nena parental en una família desorganitzada, la destorben en les activitats pròpies de la seva edat, tasques escolars, etc. i dificulten la relació amb el grup d’iguals. A partir d’aquesta hipòtesi, el terapeuta té clar com intervenir: enfortir el rol de la mare i redistribuir les funcions executives familiars entre els tots els fills/es. És un cas clar en què el símptoma, desatenció a l’escola, reporta un benefici en el sistema (rol parental que no assumeix la mare).

Per últim em plantejo algunes preguntes, en la línia de la idea de la cibernètica de segon ordre i del constructivisme radical, fins a quin punt el terapeuta valida una forma de funcionament o bé troba allò que es planteja cercar justament perquè construeix uns supòsits que mitjançant el procés d’intervenció s’autovaliden? Pot succeir que les persones puguin acabar experimentant pautes de relació disfuncional només pel fet que el terapeuta creu que aquestes són l’origen de la situació problemàtica? Què succeeix quan un decideix avançar com a terapeuta en un moment determinat sense hipòtesis, sense guies d’intervenció? Pot ser interessant a nivell terapèutic o es pot caure en el perill d’entrar a formar part com un membre més del joc relacional del sistema?

DANIEL ALARCON
Psicòleg · Coordinador General FutbolNET · Col·laborador Plataforma Cruïlla
 “Hipòtesis relacionals” se encuentra bajo una se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported

0 responses on "Hipòtesis relacionals en el treball terapèutic amb famílies"

Leave a Message

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

X