LA SUPERVISIÓ DELS EQUIPS DEL SERVEIS SOCIALS D’INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA. UNA MIRADA ESPECIAL ENVERS ELS EQUIPS DE CENTRES RESIDENCIALS.
En els serveis socials orientats a nens, nenes i adolescents s’atén a persones, grans i petites, amb mancances en tots els aspectes, especialment en el terreny afectiu, relacional.Els vincles es veuran afectats constantment; aquest fet dificulta tant la relació en el camp educatiu com en les activitats de sociabilitat i socialització . A més freqüentment, les intervencions professionals es desenvolupen sota la pressió d’un clima d’urgència i ens trobem en moltes ocasions que el tracte directe amb els nens i adolescents , la família i altres agents en l’atenció (jutges, assistents socials, mèdics, psicòlegs, altres educadors…) provoca situacions veritablement difícils, quan no obertament conflictives, que una vegada i una altra acaben atrapant al professional sense que aquest pugui trobar les claus per a sortir de les mateixes .
Les crisis apareixen constantment i part del treball consisteix en abordar-les i aprendre d’elles. Tots aquests factors provoquen una tensió permanent que determina un desgast i un esgotament de les forces en els professionals i els equips d’atenció que necessiten nodrir-se de cures i suport per a poder fer la seva tasca sense caure en el desànim o emmalaltir. En el text s’exploren aspectes que tenen a veure amb el desgast professional i la perduda de potencialitat dels serveis socials dedicats a infància i família i propostes per a la cura d’un mateix i dels equips.
Per què cuidar-se i a qui correspon la responsabilitat?
La tensió i fins i tot de vegades l’agressivitat són components de desgast que apareixen amb freqüència en la relació d’ajuda amb infants, adolescents i les seves famílies. Entenent aquestes com un element de dolor, d’ algú que està patint i pretén donar una resposta, en ocasions apresa en la pròpia família, com manera de relacionar-se amb les seves dificultats amb els altres; sobretot en persones amb greus limitacions de poder manifestar els seus afectes amb paraules en l’àmbit de la relació social, i que actuen i posen de manifest en la relació amb els professionals.
En la relació d’ajuda les decisions han de ser participades, i el camí a seguir ha de consensuar-se una vegada i una altra amb la persona i ha de basar-se en el respecte mutu. Això estructura de relació / equip educatiu /social que obliga a contínues revisions. .El treball pot fer pensar al professional que els seus recursos estan esgotats, frustrant-se i culpabilitzant als usuaris de la seva situació. Amb el temps pot empitjorar-se tota la seva labor educativa establint-se una dinàmica relacional disfuncional, en el que s’ha denominat: “indefensió o desgast professional, o “síndrome d’estar cremat” això planteja que un objectiu permanent de la institució sigui cóm mantenir la il·lusió en la tasca i crear el clima laboral adequat en l’equip .Aquestes claus són bàsiques com també l’abordar les fallades organitzatives, els problemes interns d’apatia, inseguretat i hostilitat, així com les dificultats practiques ordinàries.
Una queixa constant dels professionals dels serveis socials i socioeducatius és però qui em cuida a mi?
La cura dels equips d’atenció han de ser responsabilitat en primer lloc de les institucions en les quals aquests desenvolupen el treball, brindant-los els instruments necessaris per al suport psicoemocionali desenvolupament teòric-tècnic i els adequats espais d’oxigenenació, formació i supervisió. Però també els propis treballadors han d’assumir la co-responsabilitat per a promoure l’elaboració de les complexes tasques que desenvolupen i la cura de les relacions en els equips, amb la institució i la població. Ser adult implica fer-se càrrec d’un mateix. Encara que en la nostra fantasia sempre enyorem a un altre que es faci càrrec de les nostres necessitats i cura.
En el treball amb infants, adolescents i famílies l’angoixa, la urgència, la impotència i el sofriment són elements emergents quotidians que van afectant a les persones que les viuen. És aquest un treball en aparença senzill, però en realitat d’una complexitat enorme i no és fàcil recompondre’s emocionalment de les adversitats, la frustració i la impotència que succeeixen a les persones amb les quals es treballa. Tot això colpeix al professional podent arriben a esgotar els seus recursos.
D’altra banda els serveis socials dedicats a infància i adolescència han anat assumint població per als quals no estaven preparats i augmentant el nombre de places; el que ha suposat un fort estresper als equips de treball que s’han vist desbordats davant diverses situacions com per exemple, població amb greus patologies psiquiàtriques. En alguns centres trobem que els recursos són insuficients per a respondre la demanda i l’àmplia complexitat de la psicopatologiade les persones ateses; entesos com recursos en primer lloc els propis professionals dels centres; però a més els coneixements cientifico-tècnics adequats i el suport instrumental per a la tasca.
Els centres residencials tenen molt que oferir en el tractament dels maltractes infantils i adolescents, més enllà del símptoma. Una tasca que té com objectius la contenció emocional , l’aprenentatge social a través de la vida diària i l’elaboració de les situacions traumàtiques que tenen a veure amb la falta del bon tracte i l’exercici d’una parentalitat positiva per part dels pares i mares , però per poder fer-la, s’ha de reconèixer el que se sap fer bé, limitant les intervencions i podent definir el que es pot fer i el que no; i el que s’ha de fer en col·laboració amb la xarxa d’atenció des d’una perspectiva d’intervenció complementària.
El treball en el centre residencial obliga a l’equip a una contínua situació de treball en contacte amb realitats que emergeixen imprevistes, i que poden ser o no conflictives. Les situacions de crisis són un desgast fort per als treballadors, que a llarga deriva en una automatització de la intervenció. El mateix que en altres llocs de treball hi ha protocols i mesures de seguretat per als treballadors. Davant les situacions de risc en els centres han de desenvolupar-se mecanismes de prevenció i protecció que permetin reconèixer en les persones i els equips la deterioració de la salut física i mental.